Una història darrera una cançó

En Miguel acaba d’arribar a la trentena, és alt i prim i té una mirada molt dolça. Porta el cabell sempre despentinat com si acabés de baixar-se d'una motocicleta. Malgrat se sent orgullós de ser argentí, ja fa deu anys que viu a Catalunya. Ell va ser un de tants que va deixar Buenos Aires tot just quan les conseqüències del Corralito començaven a escampar-se per cada llar tenyint els cors de desesperança i encomanant-los un desànim que els impedia tirar endavant.

Fa temps que viu a una masia vella a Vallvidrera, que va poder llogar a travès d’una parella d’argentins que van voler provar de tornar de nou a casa. Quan està molt capficat, li agrada anar al minúscul tros de terreny on hi té plantats quatre enciams i es posa a arreglar l’hort. Abans es prepara una infusió de mate que va bevent lentament deixant que els pensaments s’enlairin també. Dels argentins va heredar un cotxe que té molt anys, un seat Panda blanc amb els seients desgastats i grisos, que el fa renegar de tant en quant però del que no se'n sap desfer. No té més possessions, ni de moment necessita més, perquè l’amor se li va quedar enredat entre les llargues cames de la ciutat del tango mentres discutien inútilment sobre el futur que els esperava.

En Miguel però se sent un home afortunat. Amb molt d’esforç ha aconseguit guanyar-se la vida fent el que més li agrada: ensenyar als nens l’art del circ. Als estius, sempre que pot, empaqueta l’ imprescindible dins una bossa desgastada, hi col.loca els pantalons blaus de tirants, la camisa de topos i el nas vermell i recórre el món amb l’equip de Pallassos sense Fronteres. L’ infinita alegria que li regalen els centenars de somriures de futur incert la va repatint a petites dosis durant l’any a tots aquells altres petits del centre cívic: quan els entrega la mà segura mentres travessen lentament el cable d’acer o quan els ensenya cóm concentrar-se en un únic punt per llençar les bitlles de colors que volen alternativament d'un costat a l'altre.

Degut a la crisis actual o a la lletra d’una cançó, en Miguel ara fa hores extres els caps de setmana. Es disfrassa sota la pell d’un gos de grans orelles i condueix el seu cotxe atrotinat fins la part alta de la ciutat. Els porta un pastís de cumpleanys i d’altres regals, una tarda de jocs i la felicitat que també aquests nens necessiten.

Una tarda d’estiu, el destí joganer ha fet que darrera la porta d’una de les cases benestants, aparegui de sobte la Julieta. Ell està en xoc. Durant uns segons s'ha quedat paralitzat i el pastís dins la caixa de llaç vermell li ha anat relliscant cap a un costat. Ella li diu compte que no caigui en un correcte català i el fa passar amablement, els nens estan al jardí, per aquí si us plau. No el pot reconéixer perquè està completament amagat sota la pell d'un gos gegant.
La Julieta és ara una dona rica amb dos nens petits, i mentres l' observa, se n'adona que no sembla la mateixa, els gestos són suaus i medits, la mirada ja no dubta com abans. Es va pentinant una cabellera llarga i brillant amb uns dit d'ungles vermelles mentres mira els petits cóm corren...

En Miguel sap que és millor que no li digui res i que tot segueixi com fins ara. Durant la tarda està nerviós, està a punt de caure dos cops i no s’ ha tret en cap moment el disfràs. A l'hora de pagar, però, ella l’ha convidat a un cafetó. No sap trobar cap tema de conversa, i en un moment, ella s'ha aixecat i li ha donat la mà i l'ha dut fins al cuarto de la planxa.

I allà a les fosques, entre camises i xandals, mitjons, petons i americanes, en Miguel creu haver sentit el seu nom…

Sentat al seient del cotxe, el Miguel mira enrera pel retrovisor durant un breu i últim instant. Ara sap que ja toca tirar endavant. Posa la clau al contacte i miraculosament, el motor engega a la primera.



Interpretació molt lliure de “L’home que treballa fent de gos” – Els amics de les arts.

http://www.youtube.com/watch?v=s0kYjgKDYY0