29 enero 2011

El meu petit secret

El dijous vaig anar a sopar amb les antigues companyes de feina. Feia uns mesos que no les veia i retrobar-les em va fer sentir fantàsticament bé.
Assegudes al meu davant, hi havia set dones amb una història damunt les espatlles i un futur incert al seu davant, però encara que no ho sàpiguen, totes elles són unes afortunades.
Fa aproximadament un any i mig, l’empresa, una d’aquelles enormes companyies a les quals se les considera eternes, va decidir vendre una part del seu negoci, un parell de branquetes d’un gran arbre, però per centenars de persones, allò va suposar un trencament després de llargs anys de continuïtat.
Des del dia de l’anunci de la venda, i durant molts mesos, es va produir una lenta agonia per als treballadors: noves informacions emplenaven la zona del cafè pel matí i contradictòries notícies tancaven les converses davant dels ascensors de sortida.
En la nostra divisió ens vam fer forts davant la noticia, i durant molt de temps vam dir la nostra, però al final, tots, sense excepció, vam haver d' acceptar que allò tindria una data de caducitat. I va arribar el dia en que, en despertar-nos, ens va tocar fer-nos la mateixa pregunta: i després, què?
Vam gaudir sense adonar-nos de tot aquell temps per reflexionar sobre aquella maleïda pregunta : què faré l'any vinent? I si pogués escollir, què faria? M’he passat la meitat de la meva vida treballant sense aixecar el cap i ara, per força, haig de mirar endavant...
El dijous vaig retrobar-me amb set dones diverses, valentes i importants per mi. Feia temps que no les veia, perquè jo vaig decidir-me abans. Sóc una dona d’acció i vaig fer el que millor sabia: lluitar amb tota l’ànima i cadascun dels músculs del cos. 
Elles estan encara entre l’espera i la decisió, i no sé cóm convèncer-les que són afortunades, perquè per primer cop, tenen la possibilitat d’escollir cóm voldran viure la propera meitat de les seves vides.
Amb la meva imaginació he inventat una primavera per cadascuna, però de segur que la vida, que és capritxosa, els oferirà una aventura encara més inspiradora.
La Isabel necessita concentrar-se en ella i finalmente decidirà posar-se a estudiar. S'adonarà per fi que té una capacitat de lideratge que desconeix. Quan ho vegi clar, donarà el salt que necessita i triomfarà personalment.
La Montse reprendrà la seva antiga vocació de metge, però tants anys a la multinacional farà que aviat trobi a faltar cremar adrenalina, i acabarà dirigint l' hospital amb empenta i passió.
La Clàudia és una dona amb moltes inquietuds, d’esperit jove i amb una capacitat d’il·lusionar-se innata. Aviat trobarà una companya amb la que s’entendrà molt bé i juntes muntaran un negoci artesanal al barri que farà feliços a petits i grans…
La Betty seguirà amb la seva carrera professional, però s’adonarà de que no necessita seguir demostrant que és capaç de fer-ho tot tan bé i s’ho prendrà amb més calma. Serà una dona centrada i sana que ajudarà a moltes altres a trobar el seu equilibri.
La Roser fa temps que ha descobert el seu camí però ho porta mig en secret, perquè necessita sentir-se del tot segura. Començarà una nova aventura com a naturòpata i els seus futurs clients apreciaran la seva saviesa i entrega.
La Clara aviat trobarà un home que la farà créixer com a persona i com a professional. Serà una guru de les tendències i les millors empreses se la rifaran per obtenir els seus consells. I ella estarà encantadíssima, clar!
L’ Olivia serà a qui li costarà més desfer-se del tipus de vida que tant li ha costat construïr, però un dia s’aixecarà pel matí i ho veurà clar. S’instal·larà prop del mar i començarà a investigar sobre aquells temes que des de sempre li han interessat. Els seus llibres es publicaran en molts idiomes i ella no es cansarà mai de signar-los amb dedicatòria.

Però tot això, elles encara no ho saben. Es el meu petit secret. Només em queda esperar perquè el temps faci de les seves i ens tornem a retrobar.
I serà encara més fantàstic que el dijous passat.

22 enero 2011

Pequeño milagro de otoño

Cada sábado en las afueras de una gran ciudad ocurre un pequeño milagro.
La noche antes, un anciano prepara a conciencia la ropa para el día siguiente, la misma de cada sábado, porque quizás así podrán reconocerlo antes y quedarse tranquilas pues vuelve a estar allí para pasar con ellas la soleada mañana. Esta vez no olvidará la bufanda de lana, porque está empezando a refrescar y no quiere volver a pasar aquel maldito catarro del año pasado que le retuvo en la cama durante dos tristes sábados. Llegó a asustarse, pero ya pasó.
La noche antes, un ambiente especial se percibe en el aire de la colina justo a las afueras de la ciudad. Desde ahí, las luces blancas de los edificios se confunden unas con otras y las calles se transforman en una fina hilera de brillantes amarillos. La ciudad se extiende como una sábana centelleante y en el borde, solo se ve la oscuridad del mar.
Y a esa hora, todos los habitantes de la casa de piedra se anticipan para la alegría del sábado.

Son las díez de la mañana, y el anciano se despide de las enfermeras y en soledad, inicia su ritual semanal. Con pasitos lentos y la espalda encorvada subirá hasta la colina. Hoy no necesita detenerse a descansar en los bancos al sol, porque ha ido ahorrando durante la semana la energía suficiente. Además debe apresurarse, porque sabe sin duda que ellas le estarán esperando.


Desde la cuesta ya se oye la algarabía de todos los inquilinos de la casa, pletóricos y expectantes. El chico le ha visto desde la terraza y cuando llega, ya las tiene preparadas. Le tiende las correas rojas. Hace rato que solo se oyen ladridos en aquel apartado lugar. Hoy todos ellos serán  los animales más felices del mundo, porque es sábado, y a pesar de ser perros abandonados y olvidados, hoy presumirán de un amo que les sacará a pasear.
El chico le dice adiós con la mano y mientras el anciano baja la cuesta atento a sus dos perras juguetonas a un lado y a otro, piensa que ahora ellas parecen más esbeltas y que a él se le ve menos encorvado, más joven.

Todos un poquito menos solos, un pequeño milagro.

15 enero 2011

Toda una vida

Ahir em van fer una petició sorprenent: una senyora que conec em va demanar si li podia escriure alguna cosa bonica perquè el seu marit complia setanta anys i volia agrair-li tots aquells anys de felicitat. “tu que saps escriure, m’ajudaries…?”
Mentre em parlava pausadament dels seus quaranta-cinc anys junts, jo no podia evitar anar emocionant-me…Tenia la mirada enamorada, els ulls li brillaven… 

Avui he tingut tot el pensament aturat en aquesta història d’amor i en fer-ho, he anat a parat a una altra parella que vaig conèixer fa un temps, els quals van mostrar l'amor que sentient l'un per l'altre fins el darrer dia, quan la foscor se la va endur. Quin orgull es percebia quan les seves filles explicaven que els seus pares encara es buscaven amb la mirada i es besaven!...
I així pensant i recordant, he arribat a la conclusió que després de la cursa de fons que suposa  una vida per construir, lluitant per l'educació dels fills, salvant les diferències de criteri i superant les desil.lusions que indubtablement van apareixent al llarg dels anys, poder arribar a la maduresa d’una relació amb la seguretat "que sempre serà  ell i no un altre", és un èxit que no té paraules.
Busquem doncs un gest intens i senzill per poder agrair tota una vida d'amor.
Potser una mirada servirà.

Moltes Felicitats!

08 enero 2011

Fuerteventura

Lo importante no es ir a la playa, sino poder disfrutarla justamente cuando en casa vas vestido a capas, tu rostro queda oculto bajo la bufanda y tu piel ya no recuerda el color tostado del verano.

En esas circunstancias, llegar a Fuerteventura es una especie de poción mágica para el alma y se refleja en una sonrisa perenne que no puedes disimular.

Y con esa alegría en tu cuerpo, puedes apreciar sus colores rotundos: el cielo azul, la roca oscura volcánica, las paredes siempre blancas y las palmeras altas y siempre verdes; te dejas arropar por su gente amable y sencilla, sin pretensiones.

Y de repente, tan relajado, te vas dejando llevar por el viento que eleva granitos invisibles de las finas dunas doradas por el sol.

En Fuerteventura no busques aglomeraciones, ni compras glamurosas, ni diseños complicados: los pueblos del interior te mostrarán humildemente cúan dura ha sido siempre la vida en la isla. Puedes percibir el aislamiento que significa toda una vida rodeado de olas y de mar.
Y si no quieres conocer su historia, puedes quedarte con los alemanes, sus inmigrantes más populares,  todos concentrados en núcleos que han crecido para abastecer el turismo del sol: supermercados, pubs, apartamentos y restaurantes con comida majorera con toques "kartoffen" en el menú.


Sin embargo, mi recomendación es que pases de largo y continúes hacia donde el sol te lleve, que mires hacia el horizonte y que de vez en cuando te pares para contemplar el reflejo de tu infancia en los juegos de los niños que corretean por la playa, ajenos a todo.


Inspira fuerte y deja que tus pulmones se llenen de la energia solar, del viento afortunado....
¡Disfruta de una navidad en bikini!








05 enero 2011

Noche de Reyes

Esta noche mágica, muchos niños entregarán entre sonrientes y asustados su lista de regalos a los reyes durante la cabalgata. Mientras tanto, los mayores pensarán que ellos ya hicieron su lista de deseos al girar la página del año nuevo.
Hace unos días, la lista de los niños fue pensada y leída decenas de veces en la mesa de la cocina y la escribieron con lentitud con un lápiz con una goma medio mordida en lo alto. Mientras tanto, sus padres, los mayores, reflexionaron en silencio cuál de aquellos deseos de su lista personal para el año sería su preferido.Su lista no está escrita, ¡no vaya a ser que alguien les pillara deseando tanto!, pero la reflexionaron con paciencia durante muchas tardes.

Unos y otros se irán a dormir esta noche. Esperemos que al despertar, todos ellos descubran que algunos de sus deseos, de tanto quererlos, se hayan hecho realidad. Y que cuando esto ocurra, no puedan dejar de sonreir al menos durante unas horas.

¡Os imagináis un día de Reyes con cientos de caras amables! ¡Esto si que sería un regalo!
Vamos a desearlo, pues.
Feliz día de Reyes

01 enero 2011

Año Nuevo



 
Ahir no vaig sortir (ara per sort, ja no sento recança per no fer-ho) però entre unes coses i altres, vaig anar a dormir casi bé a les 3. Avui abans de les 9 però, ja donava voltes, com sempre el meu cap desperta molt abans que el meu cos. Pensava en tants projectes que runrunejen i no faig mai i quant malament em sento de deixar-ho tot a mitges. A vegades crec que deliberadament, deixo inacabades casi bé totes les coses que m'importen...
Avui però, arrossegada pel dia, Any nou, el meu pensament s'ha quedat ancorat aquí, i per fi estreno blog al qual he dedicat les primeres hores de l'any.
Benvingut!