Inventari

Avui he pensat que potser molts moments de la nostra vida es van quedant enganxats sobre objectes inútils als que ara no donem importància. Per ser com són, els abandonem sense dolor i un dia, al cap del temps, els tornem a rescatar de l'oblit. Llavors en observar-los atentament, ens adonem que cada petit objecte conté una història que amb suavitat, comença a desplegar les seves ales fins inflar-les com la vela major amb vent favorable.
(…)

Avui he tornat al meu antic pis i justament ara, estic sentada darrera la petita taula que em feia d'escriptori. Respiro profundament per gaudir d' aquest instant i, sense voler, fixo els meus ulls en el quadre que sempre ha estat aquí: és un làmina grega que vaig comprar a Paestum, al Sud d'Itàlia, on es veuen dues grans columnes clàssiques a la dreta i com des d’allà, un home atlètic es llança de cap per submergir-se tranquil.lament dins un llac que s’identifica amb el més enllà…Quina forma més amable de rebre la mort, no?...

Es sorprenent tornar a ser aquí, olorant tots aquests llibres desordenats, molts dels quals no he llegit encara, dins un vell pijama que ja no olora a mi, amb els peus descalços, en la mateixa postura que fa uns anys, perquè l’únic que no canvïa mai és un mateix. Com si fos ahir, com si demà no hagués de marxar fins qui sap quan, i es que la vida t'arrossega d'un lloc a l'altre sense que te n'adonis, com un petit veler enmig d'un gran oceà.

Retrobar-me amb alguns records és tan senzill com aixecar la vista, girar el cap un pèl a l’esquerra i resseguir amb la mirada una estanteria plena de llibres barrejats amb trastos:

Veig petites llibretes, de tapes de colors vius, que són regals d’amics que van voler animar-me a trobar un espai per plasmar la meva inspiració. Les obro una a una i em sap greu que encara estiguin buides, només la primera plana porta la meva lletra d’un humor variable, però reconec que hores d'ara he après a acceptar-me tal com sóc. Somric en adonar-me que tots ells van adivinar les meves manies: prefereixo fulls blanques sense ratlles, que tingui una goma elástica per tancar les tapes, i si pot ser, amb anelles  perquè sigui més fàcil escriure pel darrera... 

Uns centímetres més enllà, un coixí-cotxe que no serveix per res més que per ocupar espai, em recorda al coixí-cotxe vermell que vaig regalar-li un Nadal a l’oncle Vicenç, un home que cal admirar, d'una inteligència fascinant: capaç d’aprendre anglès als 85 anys o fer anar un ordinador només amb el llibre d'instruccions, o col.locar dins un mapa totes les capitals del món, que em parlava d’una guerra on ell era el protagonista d'una pel.lícula real. Quan ens va deixar ja no distingia la nit del dia, però per sort vaig tenir temps per donar la mà i fer-li pessigolles. Darrera el cotxe-coixí, han anat apareixent tots aquells dimecres al vespre on sopaven els tres plegats, la tia Paulina, l’oncle Vicenç i jo.

Una mica més amunt,  veig una fila de carpetes, on segueixen adormits alguns contes que van ser escrits amb emoció i que algún dia rescataré però no ara. I al seu costat, diccionaris de totes les classes que ja no tenen ús, perquè també jo he cedit a la facilitat de la tecnologia i els temps de fullejar pàgines en la recerca de la paraula exacta s'han acabat. Just ara recordo la primera vegada que vaig jugar a buscar al diccionari: “qui trobi primer el significat de les 5 paraules que apunto a la pissarra i les escrigui correctament tindrà un premi”...Aquests eren els concursos dels divendres on la senyoreta Núria ens animava a tots els nens a jugar i competir, avançant-nos en el futur que havia de venir. On estarà ella ara després de tants anys? Quantes lliçons vaig aprendre amb ella, si sabés... Inclús ara segueixo fent servir els concursos, els jocs…en tantes ocasions!

La llista d’obsequis que s'amuntega per aquí és àmplia i variada: frases que són en sí mateixes un regal, regals fets a mida com les arrecades que avui porto fetes a mà del meu color favorit, o inservibles com una minúscula pilota mig desinflada amb la que jugava a tenis en diagonal quan els meus antics jefes no hi eren, o presents extranys como una ovella de llana per dir-me que era especial o potser que seguís somiant, o una abeja Maya, que potser volia dir-me que sóc alegre o que no creixeré mai...

Tots ells, en definitiva, part d'un inventari d'objectes aparentment inútils però molt valuosos perquè de cada un s'hi ha quedat enganxat un record.Tots parlen de mí, de moments que van ser importants o divertits o insòlits o greus…però sempre únics. Objectes i llibres amuntegats, històries reals i fictícies barrejades en el mateix espai...

No us atreviu a tirar res!

PS. Inspirat en el títol de la cançó Inventari de Pau Alabajos.Inspirat per l'aire mediterrani de Sitges.