De ilusión (también) se vive

Quan era petita, no menjava gens bé, però malgrat això, se’m veia sana i forta. Per això la meva mare assegurava rient que jo m’alimentava d’aire. Ho deia tan sovint que m'ho vaig arribar a creure, perquè amb freqüència mirava cap al cel amb la boca ben oberta, encantada amb el cel tan blau, deixant que l’aire envaís el meu cos.

Quan em vaig fer gran el meu tipus de nodriment va evolucionar, i enlloc d’aire, em vaig alimentar d’ il.lusions. Així, quan em sentia el cos dèbil, buscava il.lusions per cruspir-me-les tant aviat com pogués.

No calia que fossin massa espectaculars, perquè no me les creuria ni jo. Tampoc era necessari que es fessin realitat, perquè només eren fantasies. Tan sols era precís que fossin fetes a la meva mida. Ni més ni menys. I per això les meves pròpies il.lusions eren perfectes, perquè eren exactament tal com jo les volia.

Sovint hi torno, a buscar-les. Quan a moments el món em dona l’esquena, quan em sento massa petita per abastar-lo, quan se m’esmuny entre els dits alguna cosa que desitjo o quan no comprenc el que passa al meu voltant.

Llavors arribo en vaixell fins la Formentera de l'anunci i em veig a mi mateixa conduint una moto sense por, per primer cop, sentint com l’aire i el sol em colpejen la cara. En sento cridar-li rient a la meva amiga: “¿nos damos un bañito?” i en aquell moment fins hi tot se sent una alegre música al nostre darrera...

Llavors viatjo fins la Costa Brava, per veure el concert que acabo de llegir al diari del diumenge. Allà descobreixo que puc cantar i ballar fins la matinada sense cansar-me, sota les llums de l’escenari que parpelleigen, creant una atmòsfera única. Sé en aquell moment que la meva energia és infinita, i que em sento viva...

Llavors baixo pedalejant fins al barri del Raval després de la posta de sol i entre els carrerons estrets descobreixo un petit restaurant amagat a la cantonada d’una plaça desconeguda, en un lloc particular, rodejada d’ edificis pintats de colors i on es respira un ambient de mestissatge. Darrera les portes del petit local, m’espera una excelent vetllada de menjar oriental i tot sembla ser perfecte...

Llavors rebo una trucada molt especial i a l'altre costat del fil telefònic, trobo l’amistat en forma de conversa, recordant-me un cop més, que hi ha molta gent que m’aprecïa i m’estima. Es aleshores quan la il.lusió esdevé realitat, i en aquell precís instant el món se’m fa una miqueta més fàcil, menys esquerp, més meravellós...

I és per tot això, que d' il.lusions, alguns, VIVIM!