El món petit

L’altre dia llegia que l’escriptor Josep Plà, quan li preguntaven sobre perquè contantment escrivia sobre els mateixos temes malgrat fos una persona que havia viatjat molt, sempre els deia: “por supuesto que escribo sobre lo cotidiano, ¿es que hay algo más?...”

Aquesta frase em va encantar, perquè em va tranquilitzar. De vegades, tinc una gran contradicció, no només a l’hora d’escriure, sinò a l’ hora de viure: sovint els grans esdeveniments o les grans figures em passen desapercebudes, i els detalls, en canvi, m’emocionen…

Així per exemple, un gran àpat a un restaurant amb estovalles almidonades, plats de diseny i cambrers estirats pot resultar-me soporífer, però un simple dinaret a la fresca sota un emparrat trobat a l’atzar pot ser simplement perfecte…

Aquesta contradicció  en la percepció ha arribat fins als aspectes més bàsics: quan toca plorar, no em surt, i així no em cau una llàgrima als casaments, batejos, comunions o d’altres, tampoc en els acomiadaments, on tothom sembla posar-se d'acord per agafar el mocador.

No obstant això, no puc evitar les llàgrimes quan descobreixo un avi donant la mà al seu net. Ja sé que llavors no toca, però és així. Percebo una història al darrera, una intenció, una fortalesa en aquest gest que és indefinible.

De la mateixa manera, quan toca riure, no ric, i malgrat intento seguir la pista d’un acudit, ni l’entenc, ni el segueixo, se m’oblida…! Si algú me’n fes explicar un, em faria una bona jugada. I el que em passa és que, de vegades, en els moments més inoportuns se m’escapa: quan el jefe em fot la bronca, o després d´algun “accident domèstic” o potser quan algú m’està explicant alguna cosa seriosa, llavors em poso a riure i m’haig de contenir pessigant-me amb els dits per esclafar amb el dolor la rialla que comença…

No sé perquè però sóc l’única que veu llocs meravellosos i super romàntics on els demés no els troben: un sofà abans vermell i mig trencat que algú ha arrossegat fins un amagatall a la carretera de les aigües per contemplar el mar i la gran barcelona em sembla un descobriment magnífic, i les escales del museu MNAC atapeïdes de gent en silenci escoltant la sonoritat dels músics ambulants resulten un racó que hauria de sortir a les guies. No em trobareu però a ciutats de grans avingudes, massa perfectes i sobèrbies, no m’atrauen si no s’intueix un fil de vida amagada darrera una cantonada.

Em fixo en els vagabunds que s’asseuen a la primavera de Barcelona i em pregunto cóm hauran acabat fins aquí (cóm aquell guarda de seguretat a “53 días de invierno”), observo a un d’ells llegint amb ulls miops un llibre de solapes velles i em conmou, més tard veig una grossa dona llegint una revista al costat de desenes de bosses com a única pertineça. Són éssers invisibles per a casi tothom. Però si acabo el dia observant a un rostre fosc i asiàtic mentre arregla primorosament el pom de les roses que vendrà aquesta nit sobre l’espigó, llavors recordo que la vida segueix essent simple i tendra.

Per això de vegades, vaig una mica a contracorrent. Abans intentava que no

se’m notés gaire, i seguia el ritme dels demés, però amb la serenor de l’edat cada vegada sóc més lluire per observar amb deteniment, per imaginar i  gaudir d’un món més petit. Quotidià, sempre.