Inventari

Avui he pensat que potser molts moments de la nostra vida es van quedant enganxats sobre objectes inútils als que ara no donem importància. Per ser com són, els abandonem sense dolor i un dia, al cap del temps, els tornem a rescatar de l'oblit. Llavors en observar-los atentament, ens adonem que cada petit objecte conté una història que amb suavitat, comença a desplegar les seves ales fins inflar-les com la vela major amb vent favorable.
(…)

Avui he tornat al meu antic pis i justament ara, estic sentada darrera la petita taula que em feia d'escriptori. Respiro profundament per gaudir d' aquest instant i, sense voler, fixo els meus ulls en el quadre que sempre ha estat aquí: és un làmina grega que vaig comprar a Paestum, al Sud d'Itàlia, on es veuen dues grans columnes clàssiques a la dreta i com des d’allà, un home atlètic es llança de cap per submergir-se tranquil.lament dins un llac que s’identifica amb el més enllà…Quina forma més amable de rebre la mort, no?...

Es sorprenent tornar a ser aquí, olorant tots aquests llibres desordenats, molts dels quals no he llegit encara, dins un vell pijama que ja no olora a mi, amb els peus descalços, en la mateixa postura que fa uns anys, perquè l’únic que no canvïa mai és un mateix. Com si fos ahir, com si demà no hagués de marxar fins qui sap quan, i es que la vida t'arrossega d'un lloc a l'altre sense que te n'adonis, com un petit veler enmig d'un gran oceà.

Retrobar-me amb alguns records és tan senzill com aixecar la vista, girar el cap un pèl a l’esquerra i resseguir amb la mirada una estanteria plena de llibres barrejats amb trastos:

Veig petites llibretes, de tapes de colors vius, que són regals d’amics que van voler animar-me a trobar un espai per plasmar la meva inspiració. Les obro una a una i em sap greu que encara estiguin buides, només la primera plana porta la meva lletra d’un humor variable, però reconec que hores d'ara he après a acceptar-me tal com sóc. Somric en adonar-me que tots ells van adivinar les meves manies: prefereixo fulls blanques sense ratlles, que tingui una goma elástica per tancar les tapes, i si pot ser, amb anelles  perquè sigui més fàcil escriure pel darrera... 

Uns centímetres més enllà, un coixí-cotxe que no serveix per res més que per ocupar espai, em recorda al coixí-cotxe vermell que vaig regalar-li un Nadal a l’oncle Vicenç, un home que cal admirar, d'una inteligència fascinant: capaç d’aprendre anglès als 85 anys o fer anar un ordinador només amb el llibre d'instruccions, o col.locar dins un mapa totes les capitals del món, que em parlava d’una guerra on ell era el protagonista d'una pel.lícula real. Quan ens va deixar ja no distingia la nit del dia, però per sort vaig tenir temps per donar la mà i fer-li pessigolles. Darrera el cotxe-coixí, han anat apareixent tots aquells dimecres al vespre on sopaven els tres plegats, la tia Paulina, l’oncle Vicenç i jo.

Una mica més amunt,  veig una fila de carpetes, on segueixen adormits alguns contes que van ser escrits amb emoció i que algún dia rescataré però no ara. I al seu costat, diccionaris de totes les classes que ja no tenen ús, perquè també jo he cedit a la facilitat de la tecnologia i els temps de fullejar pàgines en la recerca de la paraula exacta s'han acabat. Just ara recordo la primera vegada que vaig jugar a buscar al diccionari: “qui trobi primer el significat de les 5 paraules que apunto a la pissarra i les escrigui correctament tindrà un premi”...Aquests eren els concursos dels divendres on la senyoreta Núria ens animava a tots els nens a jugar i competir, avançant-nos en el futur que havia de venir. On estarà ella ara després de tants anys? Quantes lliçons vaig aprendre amb ella, si sabés... Inclús ara segueixo fent servir els concursos, els jocs…en tantes ocasions!

La llista d’obsequis que s'amuntega per aquí és àmplia i variada: frases que són en sí mateixes un regal, regals fets a mida com les arrecades que avui porto fetes a mà del meu color favorit, o inservibles com una minúscula pilota mig desinflada amb la que jugava a tenis en diagonal quan els meus antics jefes no hi eren, o presents extranys como una ovella de llana per dir-me que era especial o potser que seguís somiant, o una abeja Maya, que potser volia dir-me que sóc alegre o que no creixeré mai...

Tots ells, en definitiva, part d'un inventari d'objectes aparentment inútils però molt valuosos perquè de cada un s'hi ha quedat enganxat un record.Tots parlen de mí, de moments que van ser importants o divertits o insòlits o greus…però sempre únics. Objectes i llibres amuntegats, històries reals i fictícies barrejades en el mateix espai...

No us atreviu a tirar res!

PS. Inspirat en el títol de la cançó Inventari de Pau Alabajos.Inspirat per l'aire mediterrani de Sitges.

Un domingo pequeño

Llueve tras los cristales y las gotas caen fríamente sobre las hojas de las plantas resbalando por los tallos hasta la tierra de las macetas del patio. En la cocina, el lavavajillas sigue con su letanía cansina, llenando el espacio de una rutina pegajosa. La luz está ya abierta, a pesar que son las cinco de la tarde, y las sombras de mis dedos sobre el teclado bailan cada vez que escribo.

Hoy es uno de aquellos días de lluvia aburridos, en los que apenas hay estímulos, en los que las horas pasan con tedio para alivio de los cansados del  estrés de la semana: hoy no hay citas a las que llegar tarde, no hay pensamientos revoloteando como moscas en una misma cabeza, no hay llamadas de teléfono ni decisiones que tomar, ni excusas, ni órdenes, ni ná… Solamente un ruido de fondo de agua que limpia los platos interrumpe mi silencio, al que se une el sonido de mis dedos agradeciendo que haga bailar a sus sombras, como un aprendiz de pianista.

Debería agradecer estos días insulsos, este oasis de reposo y de paz, pero a la vez me pregunto si entenderá la mente este parón tan excesivo, que pasa del todo es importante al nada es crucial, que deja de fijarse en lo grande para reparar en lo minúsculo. Y es que ahora me molesta hasta el cajón que me dejé medio abierto al guardar los cubiertos, advierto que aún quedan migas de pan por el suelo y no dejo de mirar las hojas secas que dejé tiradas tras cortarlas esta mañana.


Es extraño, si no fuera un día tan tranquilo ni siquiera las vería, y sin embargo, hoy me digo:
debería levantarme y …

…cerrar el cajón,

barrer las migas,

tirar las hojas secas…

Buff, cuántas obligaciones. Paso.

Sigue la tarde y descubro como imperceptiblemente se mecen las hojas al contacto de las gotas de lluvia. De repente, pasa una volando a mi lado una mosca diminuta y me asusto, así que decido ir a la nevera y me como por vicio una chocolatina que abro con ansia para ver qué tal me sienta. Al desconcentrarme, dejo el teclado y pongo un poco de música y suena Old Goodbies de Pájaro Sunrise y por fin, decido que toca desperezarse, que ya está bien por hoy.

...Y en media hora, me levantaré, me vestiré y me iré a dar una vuelta, sin más, para terminar a mi manera este domingo tan tranquilo: con una sonrisa. Esta.

La familia perfecta

Justo delante de mi casa vive una familia como la de las películas. El es alto y apuesto, ronda los treinta y cinco y sabe que es un seductor. Ella posee esa belleza fría y distante,con una piel tan lisa como la de una muñeca y un pelo ondulado de un rubio brillante. Creo que nunca la he visto con el mismo vestido.

Todos los vecinos sabemos que él es un hombre de gran éxito en los negocios, tiene esa pose altiva del que está acostumbrado a dar órdenes muy a menudo, con aquel poder capaz de cambiar destinos. Ella sin embargo, no trabaja, a pesar que nos contó que fue a la universidad, aunque por supuesto tampoco es una ama de casa: tiene aficiones como montar a caballo o salir de compras todas las semanas.

Ambos tienen dos hijos tan perfectos como sus padres: tienen los dientes blancos y alineados, no están ni escuálidos ni obesos, su pelo jamás está alborotado y en la ropa nunca hay huellas visibles de una batalla entre críos.

Esta familia transmite una envidia sin sentimiento, ya que son un arquetipo demasiado irreal para tenerles rabia. Sin embargo, creo que hay algo que se nos escapa...

En su dormitorio, que está en la planta de arriba, hay una ventana que da a la calle y desde mi habitación, les veo perfectamente. Como ambos fuman, muchas veces suben hasta allí para que los niños no lo sepan. Entonces se apoyan contra la pared, abren las cortinas y la ventana y aspiran con fuerza el aire de la ciudad. En ese momento, cuando nadie les observa, se despojan de sus corazas y son simplemente seres humanos.

Sólo en esos instantes, la mirada de él se torna triste y le aparecen unas bolsas justo debajo de los ojos, como si acarreara un peso muy grande en su interior. 
A pesar de todos sus premios y del dinero que ya ha ganado, perece un hombre solo, con un secreto no puede contar a nadie. Cuando has descubierto esa mirada, todo el rompecabezas empieza a encajar: por eso fuma tanto, trabaja tanto, viaja tanto…
Se marcha muy pronto por la mañana y a veces ni siquiera regresa… ¿a dónde irá ese alma en pena durante las horas de extravío?, ¿con quién se sentirá cómodo para acostarse en un sofá y con los ojos cerrados, contarle sus miserias?, ¿quién le hará olvidar quién fué y en quién se ha convertido?

Cuando ella se asoma por la ventana, sus manos agarran el cigarrillo de forma crispada. Su caladas son intensas, como si quisiera tragarse de golpe todo el aire y luego expulsarlo en una especie de purificación insana…
Un rostro tan bello y sin embargo nunca sonríe. Posee una apatía que la delata: quizás preferíria ir al campo  hacer un picnic con ensaladilla y unos sandwiches o ir al cine o comerse un helado ensuciándose las manos de dedos largos y uñas recién arregladas en lugar de ir a reuniones sociales. Quizás le gustaría que su pareja se acordara de llamarla de vez en cuando para decirle “cariño, te echo de menos…”. Qunizás se sentiría mejor si en lugar de estar en casa o en el gimnasio, las mañanas las pasara rodeada de compañeros de trabajo hablando del programa de la noche anterior sin más complicaciones.

Ambos salen a menudo a fiestas sofisticadas, él siempre detrás de ella, admirándola como un trofeo, ella con unos vestidos preciosos y zapatos altísimos sobre los que se mece con gracia. Su coche azul y brillante deja un halo de sofisticación en el entorno, pero tras de sí, no parece haber nada más.

Me gustaría poder hablarles, decirles que no duden que la vida es maravillosa, que se relajen y que dejen de seguir los convencionalismos inútiles, pero por más que lo intento, me es imposible: ellos viven en los lejanos años sesenta, la ventana por la que los observo es una pantalla de televisión y ellos son solamente unos personajes de ficción.

Una història darrera una cançó

En Miguel acaba d’arribar a la trentena, és alt i prim i té una mirada molt dolça. Porta el cabell sempre despentinat com si acabés de baixar-se d'una motocicleta. Malgrat se sent orgullós de ser argentí, ja fa deu anys que viu a Catalunya. Ell va ser un de tants que va deixar Buenos Aires tot just quan les conseqüències del Corralito començaven a escampar-se per cada llar tenyint els cors de desesperança i encomanant-los un desànim que els impedia tirar endavant.

Fa temps que viu a una masia vella a Vallvidrera, que va poder llogar a travès d’una parella d’argentins que van voler provar de tornar de nou a casa. Quan està molt capficat, li agrada anar al minúscul tros de terreny on hi té plantats quatre enciams i es posa a arreglar l’hort. Abans es prepara una infusió de mate que va bevent lentament deixant que els pensaments s’enlairin també. Dels argentins va heredar un cotxe que té molt anys, un seat Panda blanc amb els seients desgastats i grisos, que el fa renegar de tant en quant però del que no se'n sap desfer. No té més possessions, ni de moment necessita més, perquè l’amor se li va quedar enredat entre les llargues cames de la ciutat del tango mentres discutien inútilment sobre el futur que els esperava.

En Miguel però se sent un home afortunat. Amb molt d’esforç ha aconseguit guanyar-se la vida fent el que més li agrada: ensenyar als nens l’art del circ. Als estius, sempre que pot, empaqueta l’ imprescindible dins una bossa desgastada, hi col.loca els pantalons blaus de tirants, la camisa de topos i el nas vermell i recórre el món amb l’equip de Pallassos sense Fronteres. L’ infinita alegria que li regalen els centenars de somriures de futur incert la va repatint a petites dosis durant l’any a tots aquells altres petits del centre cívic: quan els entrega la mà segura mentres travessen lentament el cable d’acer o quan els ensenya cóm concentrar-se en un únic punt per llençar les bitlles de colors que volen alternativament d'un costat a l'altre.

Degut a la crisis actual o a la lletra d’una cançó, en Miguel ara fa hores extres els caps de setmana. Es disfrassa sota la pell d’un gos de grans orelles i condueix el seu cotxe atrotinat fins la part alta de la ciutat. Els porta un pastís de cumpleanys i d’altres regals, una tarda de jocs i la felicitat que també aquests nens necessiten.

Una tarda d’estiu, el destí joganer ha fet que darrera la porta d’una de les cases benestants, aparegui de sobte la Julieta. Ell està en xoc. Durant uns segons s'ha quedat paralitzat i el pastís dins la caixa de llaç vermell li ha anat relliscant cap a un costat. Ella li diu compte que no caigui en un correcte català i el fa passar amablement, els nens estan al jardí, per aquí si us plau. No el pot reconéixer perquè està completament amagat sota la pell d'un gos gegant.
La Julieta és ara una dona rica amb dos nens petits, i mentres l' observa, se n'adona que no sembla la mateixa, els gestos són suaus i medits, la mirada ja no dubta com abans. Es va pentinant una cabellera llarga i brillant amb uns dit d'ungles vermelles mentres mira els petits cóm corren...

En Miguel sap que és millor que no li digui res i que tot segueixi com fins ara. Durant la tarda està nerviós, està a punt de caure dos cops i no s’ ha tret en cap moment el disfràs. A l'hora de pagar, però, ella l’ha convidat a un cafetó. No sap trobar cap tema de conversa, i en un moment, ella s'ha aixecat i li ha donat la mà i l'ha dut fins al cuarto de la planxa.

I allà a les fosques, entre camises i xandals, mitjons, petons i americanes, en Miguel creu haver sentit el seu nom…

Sentat al seient del cotxe, el Miguel mira enrera pel retrovisor durant un breu i últim instant. Ara sap que ja toca tirar endavant. Posa la clau al contacte i miraculosament, el motor engega a la primera.



Interpretació molt lliure de “L’home que treballa fent de gos” – Els amics de les arts.

http://www.youtube.com/watch?v=s0kYjgKDYY0