La màgia del cinema

Acabo de tornar del cinema i encara tinc les escenes de la pel.lícula rondant-me com l’enquadrament d’una bona fotografia just després de disparar-la. No deixa mai d’impressionar-me cóm són de colpidores les imatges en gran tamany: són tan vívides  que no deixen lloc a la pròpia imaginació com ho fan els llibres, els quals et permeten projectar el significat de cada pàgina al teu gust i viure les seves històries com si tu en fossis l’actor.

Al cinema però, la sang és ben vermella i si no gires la cara o et treus les ulleres, la veuràs cóm degoteja sense aturar-se des de la ferida del palmell, regalimant pel puny, caient sobre  la taula i tacant els fulls blancs.  

Al cinema, els silencis són impressionants, violents inclús, almenys per mi, que em remoc inquiera a la butaca, com si no pogués suportar-los. De vegades, l’interromp el soroll d’una pluja fina sobre els vidres de la finestra del saló on mengen els dos sense parlar-se, o les ràfegues de vent sobre les herbes d’un camp verd infinit, o la respiració accelerada del protagonista després d’atrapar la noia que córre embogida per mig del camp, o el soroll del contacte dels seus llavis quan la besa sense passió.

Al cinema, els primers plans despullen cada detall d’un rostre, mostrant el conjunt de pigues al voltant del nas i cadascuna de les arrugues del somriure, o la pell resseca envoltant els ulls tancats del pare malalt a l’hospital, o el serrell de color negre,que s'enganxa, mullat del tot,  sobre el front d’una noia que surt de la piscina lentament, a càmara lenta, acompanyada de la música.

Al cinema, veus pantalons de ratlles que senten fatal, camises marrons massa estretes però també tota l’elegància d’un vestit negre amb un detall al coll. Hi surten rebeques blanques i samarretes de cotó com les que es portaven abans. I també bufandes blaves i taronges teixides a mà per la noia malalta i barrets de llana de color gris a joc amb l’alè gelat que surt de les seves dues úniques paraules i que es van difuminant.

Al cinema, els protagonistes reflexionen darrera una porta oberta amb cortines de tires de plàstic de color mel o truquen per telèfon amagats per les barres desenfocades d’una escala mentres una càmara recórre la seva conversa d’esquerra a dreta.

Al cinema, les textures de la seda d’un vestit de japonesa són delicades i sofisticades i les imperfeccions de la casa senzilla d’un estudiant de Tokio són exactes. Tot és medit al milímetre, i si el protagonista parla en primer plà amb el seu millor amic sobre quin serà el seu futur, mai es taparan l’un amb l’altre ni quedaran desenquadrats.I les converses entre el noi i la noia es faran sovint d’esquena l’un de l’altre, en un angle perfectament simètric.

El cinema és, en definitiva, un desplegament d’elements que creen una màgia  concentrada dins d’un antic rotllo amb molts metres de film negre, que cal paladejar lentament. Potser amb crispetes o en soledat o de la mà d’algú que t’estimes, però sempre, amparat per la intimitat que dona la foscor d’una sala on un sol es fa la seva pròpia pel.lícula, on pot riure o plorar sense que ningú no se n’adoni.
Just fins el moment en que s’encenen els llums i la màgia es desfà...

Ps. Inspirat en la fotografia de la pel-lícula Tokio Blues del director Anh Hung Tran